En aquesta societat que ens ha tocat viure, potser hi ha una sèrie d'aspectes que se m'escapen de les mans. Els que tenim fills que han nascut després dels 90,potser varem ser esclaus dels nostres pares,però ara ho som dels nostres fills,i quan parlem amb ells se'ns escapa la seva forma de pensar. L'augment de la violència és un fet que ha crescut vertiginosament, almenys des de la meva opinió i possiblement es degui al fet que els pares d'avui, dediquem menys temps als nostres fills, tal vegada per el estres que envolta la nostra forma de vida, per la televisió actual que no és la mateixa que nosaltres teníem,o simplement per l'educació que estem donant als nostres fills que no és l'adequada, per que la qual ens varen donar a nosaltres, diuen els nostres fills que aquesta esta antiquada.
En el futbol, i més en el futbol base, aquest augment de la violència és un fet que es repeteix desgraciadament cada setmana. I jo em demano, que estem esperant? Quantes bregues hem de necessitar per a actuar?Perquè no es prenen mides per part de totes les institucions implicades? Tan complex és ser dràstic en una situació que se’ns escapa de les mans? Possiblement, des de la meva humil opinió com aficionat i com pare i sempre parlant a nivell general,perquè en el món del futbol hi ha gent molt valida, cada cap de setmana l'escenari en el qual s'ajunta la major concentració de dolentes maneres i una competitivitat tan extrema com absurda sigui en els camps de futbol. Cada setmana escoltem o llegim en els mitjans de comunicació incidents com agressions a àrbitres, bregues, agressions entre jugadors. Quan un va a una de les nombroses instal•lacions que posseïm amb la intenció de veure un espectacle esportiu, arribem a veure a nins als que els arriba els calçons de l'equipatge als genolls, que aquest dia juguen un partit important perquè es juguen ser primers o classificar-se entre els millors. El seu entrenador els ha estat motivant tota la setmana, arriba el començament del partit i el nin està boig d'alegria, se sent orgullós que tots li estiguem mirant amb el seu equipatge i aplaudim a la sortida del vestuari. Arriba el moment de tocar la seva primera pilota, la seva primera intervenció i té una emoció que li envaeix, vol xutar i surt malament, i, de cop i volta, com si tinguessin ressorts en el darrere, i, s'escolten dues veus: la primera és la de l'entrenador que li diu que se centri, la segona és del seu pare, sí, el seu pare, el qual li va cercar equip, li va comprar les botes, li duu a tots els entrenaments amb cotxe, li compra el seu refresc quan acaba d'entrenar, la seva frase és curta però molt explícita: " A què has vingut, a jugar o a fer el gandul,mou-te?"
A partir d'aquí aquest nin no va a tornar a gaudir més del partit, ja va a intentar fer tot el possible per a agradar al seu pare, però fent això no s'agrada a si mateix, ja no és feliç fent el que més li agrada. Aquest esport ja no és el que ell creia, i se li va inculcant crispació, dolentes maneres; ell creia que això era un joc, però s'està adonant des de tan petit que això va més enllà. Per això crec que hem de deixar que el futbol segueixi sent el seu hobby no la seva preocupació. I crec que el problema es pot començar a eradicar des dels mateixos clubs i la pròpia federació. Com?, molt senzill: pensem a tenir en els nostres clubs persones per sobre de tot, de res serveix tenir un tros de futbolista, si cap de setmana sí i cap de setmana també me l'embulla, ja sigui pel propi futbolista o pels seus pares, però clar, la solució no està en deixar-lo anar a altre club, perquè el problema persisteix, aquí és on ha d'intervenir la federació, fabricant bases de dades, on nois amb més d'un incident en el seu haver hagin de tenir càstigs exemplars, segurament reduiríem la violència en el futbol considerablement. No vull ser pessimista davant aquesta situació, però no podem creuar-nos de braços i escoltar com he escoltat, "el futbol és així". No senyors, ho estem fent així o estem deixant que ho facin així, estem a temps de poder gaudir d'un espectacle tan bonic com net. Futbol net i sense violència.
Llegir més...
